L'últim dia de Pompeia

Pompeia és una ciutat italiana situada als peus del Vesuvi que a l'agost de lany 79 de la nostra era va patir un dels desastres naturals més coneguts de la història. El Vesuvi va entrar en erupció i va matar a 5000 dels 20000 habitants que la ciutat tenia en el moment. La peculiaritat va ser que es van trobar els cossos carbonitzats i petrificats amb l'últim gest que van tenir abans de morir, així també com tot el mobiliari i decoració que allà hi havia.

L'espai en el que em centro és la casa de Julio Polibio, personatge il·lustre de la ciutat. Aquest vivia amb tota la seva família i els seus esclaus en un Domus, el qual disposa d'un pati interior, l'atri, amb l'impluvium rodejat de columnes. L'interior del Domus, tot enfocat cap a l'atri, està decorat amb molts detalls i ornamentació arquitectònica com seients de pedra que formen part de la pròpia paret.

Les parets, de colors vius com vermell o verd, estan decorades amb pintures d'animals i vegetació de forma molt estilitzada.

El domus també disposa d'un altar, com quasi totes les cases romanes, on els habitants d'aquesta fan ofrenes i veneren als seus déus i avantpassats. En aquest cas, Julio Polibio, juntament amb tota la seva família i servei domèstic resen i fan ofrenes al déu Jupiter perquè aturi la pluja de pedres volcàniques.

El mobiliari romà depèn sempre de la posició social a la qual pertanys. Julio Polibio disposa de mobiliari amb certes mostres d'ostentació. Entre aquest mobiliari podem trobar-hi un biselum, símbol de privilegi i luxe.

Els materials que hi veiem són fustes, marbre, pedra o bronze.

Temple mortuori de Hatshepsut

   Personalment, totes les construccions egípcies són interessants i fascinants. El fet que 5000 anys enrere construissin a tan gran escala amb mètodes tan avançats és del tot fascinant. Tot i això, si he d'escollir una construcció, escullo el temple funerari de Hatshepsut, no només per la cosntrucció en si, sinó pel que va representar Hatshepsut al ser la primera dona en convertir-se en faraó.

   Hatshepsut va ser filla de Tuthmosis I, esposa de Tuthmosis II i regent del seu fillastre, el futur Tuthmosis III. Va ser durant la regència del seu fillastre que Hatshepsut es va proclamar faraó. Es comportava i es vestia com un home, portant fins i tot una falsa barba cerimonial típica dels faraons, ja que no era molt ben vist que una dona tingués el poder.

    Durant el seu regnat, que s'estima que va durar uns 21 o 22 anys, va fer cosntruir varis temples. El més conegut és el templa mortuori que es va fer construir amb l'ajuda de l'arquitecte i el seu possible amant Senenmut.

    Aquest temple és un perfecte exemple de simetria i d'harmonia de proporcions. Està construit amb pedra calcària, en part excavat a la roca i en part construit fora de la paret de la muntanya. En aquesta construcció hi destaquen la gran quantitat de terrasses i columnes que hi ha i en tot el temple hi ha gran referència a déus i a la pròpia reina.

   Quan el seu fill Tuthmosis III va arribar al poder (degut a la misteriosa mort de la reina) va fer destruir gran part d'aquestes representacions de la pròpia Hatshepsut.

   Havent vist imatges dels interiors d'aquests temples (ja no només el de Hatshepsut) no m'hi imagino, per res, un moble. Totes les imatges que he vist són espais blancs i buits. La majoria són temples mortuoris, és a dir, que els propis faraons no utilitzaran en vida. Per tant seria absurd col·locar-hi algun moble amb la intenció d'utilitzar-lo, a no ser que l'utilitzin en la pròxima vida en la qual creien els egipcis. I en aquest cas, quan els col·loquen els mobles i tots els seus objectes personals dins la tomba, aquests estan apilotonats i uns sobre els altres. Per tant, en aquest context, el moble perd la seva raó de ser i la seva funció essencial i deixa de ser un moble.

En resum, i ja per acabar, si m'he d'imaginar un moble dels que hem vist a dins d'algun interior dels que també hem vist, se'm fa impossible trobar-li l'espai ideal en el qual col·locar-lo. 

Vasos cànops (664 - 525 aC)

    Els vasos cànops s'utilitzaven per a guardar les vísceres dels difunts faraons un cop extretes durant el procés de momificació. Aquests vasos es trobaven dins la capella canòpica.

    Aquests 4 vasos representaven els 4 fills d'Horus, els quals eren els protectors del seu contingut. Cada un s'associava amb un òrgan, una divinitat protectora i un punt cardinal concret (els egipcis creien que si no guardaven bé els òrgans del difunt, aquest no tindria dret a l'altra vida). Aquests eren:

    - Amset: vas amb tapa en forma de cap humà, on es guardava el fetge; la divinitat associada era                         Isis i el punt cardinal el sud.

    - Hapy: vas amb tapa en forma de cap de babuí, on es guardaven els pulmons; la divinitat                                   associada era Neftis i el punt cardinal el nord.

    - Kebeshenuef: vas amb tapa en forma de cap de falcó, on es guardaven els intestins; la divinitat                       associada era Selquis i el punt cardinal l'oest.

    - Duamutef: vas amb tapa en forma de xacal, on es guarda l'estómac; la divinitat associada era                          Neith i el punt cardinal l'est.

    

    Fins al Primer Període Intermig, els vasos eren simples, amb tan sols una inscripció del difunt, però des de llavors es va començar a donar-li forma humana. Va ser a l'Imperi Nou quan es va posar de moda que la tapa adoptés la imatge idealitzada del rostre del difunt. El pas següent va ser a finals d'aquest mateix període, quan es converteixen en les representacions dels 4 fills d'Horus.

    Els vasos podien estar fets de fang, fusta, pedra o alabastre. Aquests en concret pertanyen a la Dinastia XXVI i estan fets de pedra calcària. 

Tendències 2013

New classics

Tendència que considera nous clàssics del disseny peces d'autor destinades a convertir-se en objectes de culte basades en les arrels del disseny industrial. Un exemple de New Classics és la cadira DSW de Charles i Ray Eames.

Sublime by Hand

Aquesta tendència suposa una nova manera d'apreciar l'exclusivitat, on es reconcilia el know how tradicional de l'artesà amb la reinterpretació creativa i personal del dissenyador.

Un exemple de Sublime by Hand és la marca Nani Marquina, la qual es dedica al disseny i creació de catifes sota els principis del disseny contemporani però sense oblidar la tradicionalitat i l'artesania; l'exclusivitat del fet a mà.

Catifa Estambul: Catifa inspirada en l'esbós original de la pintura que Mariscal va realitzar l'any 87. És d'un traç particular pròxim al còmic, sintetitzant en un sol producte Orient i Occident, artesania tradicional i disseny contemporani.

The Essentials

Es basa en el bon disseny, amb vocació de millorar la qualitat de vida de les persones. Així, els objectes han de ser impecables, duradors i sobretot útils, de forma que resolguin les nostres necessitats, ja siguin funcionals o emocionals. Una marca que segueix aquesta tendència és Aero design Furniture. La V Table, mostra clarament aquesta simplicitat a la que es vol arribar, deixant de banda recarregaments per arribar a l'essència del disseny.

Once upon a future

El producte, més que mai, es converteix en un servei, en un enllaç amb la informació que ens reporta. És llavors quan ens comuniquem amb els nostres objectes, interaccionen amb nosaltres i aprenen.

Aquesta tendència fa referència a tots aquells objectes que utilitzen noves tecnologies impulsant el disseny cap a quelcom més futurista. Un exemple és el BenQSiemens Snake phone, model de telèfon mòbil futurista però amb la particularitat de que és de polsera.

Everyday solutions

Aquesta tendència pren com a punt de partida les noves situacions de l'usuari. Es proposen productes dinàmics, enginyosos i pràctics que simplifiquen i faciliten les accions diàries. És llavors quan es recupera i es repensa allò multi-funcional, plegable, modular, transformable i polivalent. Una marca que segueix aquesta tendència és la italiana Campeggi, la qual destaca per la multifuncionalitat i la polivalència dels seus dissenys. El sofà Sosia n'és un exemple.

Basik&Raw

Proposa productes extremadament simples i austers però funcionals i creatius com a solució davant el consumisme. Ho fa des de una perspectiva amable i propera a l'usuari. Dins aquesta tendència trobem dissenyadors independents i no grans marques. Un exemple seria el dissenyador Dan Murley, graduat a la Universitat de Plymouth i que va sorprendre amb el disseny de les seves làmpares completament ecològiques amb aquesta austeritat de la que ens parla la tendència Basik&Raw.  

Mind the Green

Tendència que posa com a premissa el fet de trobar pràctiques i processos que no només siguin menys perjudicials, sinó que siguin beneficiosos per a l'individu, la societat i el medi ambient. Parlem d'ecologisme, reciclatge i respecte. D'un canvi d'actitud i d'un consum alternatiu. Un exemple d'aquesta tendència és la catifa Trepitjada, obre del dissenyador Martín Azúa, i la qual va ser dissenyada per a la tenda Camper, a Seattle. El que va fer Azúa va ser reutilitzar soles d'espardenyes d'espart per tal de crear una catifa simple però amb molt de caràcter. 

Cadira Ramón, Ramón Bigas

Ramón Bigas és un dissenyador que creu fermament en la serietat i el pragmatisme. Entre alguns dels seus dissenys més coneguts estan el tren d'alta velocitat espanyol i el disseny del suport de la flama olímpica pels Jocs Olímpics del '92.

       

La cadira Ramón és una cadira lleugera i apilable i tant es pot utilitzar en interior com en exterior. Consta d'una estructura metàl·lica i el seient i el respatller estan fets a partir d'un tramat en medul·la natural o blanca. Sota el seient, la varilla metàl·lica traça a l'aire una ics que serveix per amortitzar estructuralment el pes de l'usuari.  

És de forma senzilla però ergonòmica ja que la forma d'aquesta és bàsica. Em crida l'atenció per la seva austeritat i per la polivalència que té pel fet de ser tant d'exterior com d'interior. A més a més el fet de que sigui apilable la fa ideal per a terrasses exteriors de locals i cafeteries. El tramat del seient i el respatller de color marró combinat amb el blanc de la varilla li dóna a la cadira un toc rústic i que crea un ambient acollidor allà on la col·loquem. 

El disseny industrial a la Post-Modernitat

    Durant els anys 70-80 sorgeix la necessitat, per part d'alguns dissenyadors com Studio Alchimia o el Grup Memphis, de superar la doctrina funcionalista i el concepte de "bona forma". Es vol anar més enllà de la forma, la funció i la tècnica. El resultat són un conjunt de provocatives propostes les quals es converteixen, en alguns casos, en l'antítesi del que hauria de proposar un "bon dissenyador". És el naixement del Disseny Radical, precedent del Post-Modernisme.

    Els valors del món modern comencen a entrar en crisis i es recupera la intuïció, la sensibilitat, l'afecte, l'emoció, el plaer... com a alternativa al racionalisme, bases fonamentals per encaminar-nos cap a un canvi de concepció, una nova visió del disseny.

    I és a partir d'aquesta època que anem endinsant-nos en el que coneixem com a Post-Modernisme, conseqüència també de la decadència de la societat industrial i de transformacions socials, econòmiques i polítiques a nivell global.

    

    La globalització, per la seva part, fa que es reconeguin i valorin "subcultures" fins ara oblidades o ignorades com la revalorització de tot allò que actualment coneixem com a ètnic com a font d'inspiració.

    Per una altra part, també trobem els desequilibris ecològics que fan que es vagi generant una tendència cada vegada més conscient amb l'entorn i el medi ambient i fa que s'instauri socialment l'interès declarat per a la conservació i l'equilibri mediambiental.  

    També els avanços cientifico-tècnics fa que es crei una nova tendència de disseny. Les noves tecnologies provoquen transformacions radicals en la relació que l'home estableix amb el món objectual i sorgeix el concepte de Disseny Interactiu, on hi ha una relació molt estreta entre subjecte-objecte. És aquí on hi ha un trencament total amb el moviment modern ja que aquest diu que "tot disseny ha de ser sincer i transparent. El mecanisme d'aquest ha de ser transparent en el seu funcionament i determinar la forma sincera de l'objecte." Ens trobem en els inicis del disseny tecnològic, capaç de crear altres realitats a més de la que ens envolta, crear un món virtual desmaterialitzat que fuig de la transparència i sinceritat de la que ens parla el moviment modern.

   Dins de la Post-Modernitat podem trobar varies postures (segons André Ricard):

• La que continua l'estètica depurada del disseny modernista: formes bàsiques, molt senzilles, però de gran qualitat en materials, en l'execució i en els acabats.
• La que exalta els aspectes tecnològics (High-Tech)
• La que proposa formes expressives tosques i rudimentàries. Rebuig de l'ordre, les proporcions, la coherència, l'harmonia, la simetria o el confort.
• La que fa ús de la gran llibertat de formes que sorgeix però sense oblidar ni deixar en un segon terme la funció.
• La que sacrifica la practicitat dels productes, creant "objectes espectacle" que criden l'atenció per la seva particularitat de formes.

Mon Oncle (1958), Jacques Tati

"El senyor Hulot (Jacques Tati) no treballa i s'ocupa de portar al seu nebot Gérard (Alain Becourt) a l'escola i portar-lo després a l'ultra-moderna casa de la seva germana (Adirenne Servantie), casada amb el senyor Arpel (Jean-Pierre Zola), qui intenta ocupar al seu cunyat a l'empresa de fabricació de tubs de plàstic en la qual treballa."

Mon Oncle és un clar reflex dels contrastos i paral·lelismes dels anys XX, donant a aquest un toc d'humor i on es veuen identificats certs aspectes rellevants del Modernisme dels anys '50.

    Per una banda ens mostren un món modern, futurista, ostentós, on els protagonistes són persones amb certa tendència snob, superficials i molt entregats a l'aparença. Aquests són el senyor Arpel i la seva dona. El fill d'aquests és el connector entre els dos mons, el qual va d'un lloc a l'altra de la mà del seu tiet, el senyor Hulot, el qual viu molt més humilment, en un barri tradicional i més vulgar.

    Jacques Tati mostra d'una forma molt entenedora la connexió que hi ha entre les persones i els espais que habiten, així com el seu entorn i les persones amb qui es relacionen. Així doncs, els pares de Gérard són persones, tal i com he dit abans, més serioses, preocupats per la perfecció i l'aparença que donen a les persones que els rodegen, els seus veïns, que tenen les mateixes preocupacions que ells. Ell, director d'empresa, i ella mestressa de casa. L'espai que habiten és un espai modernista, minimalista, futurista i molt tecnològic, molt ostentos per ser època de Post-Guerra ja que ens trobem als anys '50. Són espais buits, seriosos, ordenats, amplis i freds. Massa perfectes.

    I per altra banda trobem el tiet, el senyor Hulot, una persona humil, desenfadada, càlida i més humana que els pares de Gérard. És ell el que dóna diversió al seu nebot, el qual es veu molt limitat i amb una educació molt recta quan es troba amb els seus pares. L'espai que habita Hulot és un espai més tradicional, més càlid a nivell de relacions amb persones del seu entorn. Un edifici poc ostentós al mig del poble, on hi ha vida i moviment, i on el concepte de perfecció no existeix.

   És quan es troben aquests dos mons en què es veu clarament diferenciada la vida de cada un. Per exemple, quan el pare de Gérard va a la barriada de Hulot, on el seu cotxe d'ultima generació i d'alta gamma contrasta notòriament amb els carros de fusta que es mouen per allà.

    O també quan el tiet passa al món de perfecció i superficialitat de la seva germana i el seu cunyat es veu com aquest desentona i no s'adequa la seva forma de ser amb l'espai per on es mou. Tot és massa perfecte i massa seriós per una persona desenfadada com ell.

   I és gràcies al tiet que aquest cercle de persones perfectes i amb tendència snob perden una mica l'aparença per tornar-se més humans i més desenfadats. I potser descobreixen que tanta perfecció no serveix de tant. És quan busquem la perfecció absoluta i l'aparença que perdem la llibertat d'actuar com ens sembli a cada moment. I això també és el que fa que el pare i el seu fill Gérard creïn una relació més unida i més propera.

    I per últim, també crec important fer palès el simbolisme dels gossos, que des d'un punt de vista personal, penso que ens mostra d'una forma molt subtil aquesta unió de dos mons tan diferents.

    La pel·lícula comença amb una escena de varis gossos passejant per la ciutat; un d'ells porta un jersei i es veu clarament més cuidat que els altres, els quals són més de carrer. Aquest gos és el gos de la família. Al final de la pel·lícula veiem la mateixa escena i puc deduir que és una metàfora de com podem unir dos mons tan diferents sense necessitat de prejudicis ni diferenciacions. Seguint l'instint animal que ens fa ser socials podem obviar diferències socials, culturals, econòmiques... per tornar-nos més humans.

La torre de los ambiciosos (1954), Robert Wise

"Quan el president d'una important empresa de mobles mor de sobte, es desencadena una lluita implacable per la successió. La lluita pel poder portarà als candidats a utilitzar tots els medis al seu abast, sense excloure cops baixos."

   La pel•lícula, ambientada a Nova York dels anys 50, va estar nominada a 4 Òscars, va guanyar el Premi Especial del Jurat a Venècia i va ser nominada a millor pel•lícula i actor estranger als premis BAFTA.

    A nivell més tècnic, el cine dels anys 50 es caracteritza per voler captar la vida tal i com és, retratant històries quotidianes i comprometent-se amb la realitat social de l'època. És una pel•lícula on el màxim exponent és el diàleg, on les accions i els espais on transcorren passen a un segon terme. Personalment, es fa feixuga a l'hora de veure-la per aquest motiu. Al ser en blanc i negre i clarament diferenciada del cine al qual estic acostumada, costa més de no perdre-li el fil i de seguir l'acció d'aquesta.

    La pel•lícula està, en part, inspirada en la vida de Charles i Ray Eames i transcorre en varis ambients: els despatxos de l'empresa, el taller d'aquesta i la casa dels suposats Eames. Hi ha una clara diferenciació entre la decoració entre uns espais i altres. En els despatxos, llocs més neutrals i de més serietat, la decoració és d'un estil més clàssic, més ornamentat i més seriós (i, personalment, força recarregats) a diferència de la casa de Charles i Ray, que fent honor i mostrant el que ells, en la vida real feien, té un toc més modern, més sintètic i minimalista i molt menys ornamentat, amb clara tendència cap allò més oriental. Els espais de la casa són espais més oberts (els quals permeten molta més entrada de llum), no tan recarregats com els dels despatxos.

    De fet, una de les obres més conegudes de la parella de dissenyadors va ser la casa on vivien. En una de les escenes de l'exterior de la casa es pot apreciar la cadira "Plastic Armchair" (imatge) o una versió d'aquesta, la qual era un trencament real i una clara diferenciació amb el mobiliari més arcaic que apareixen en altres escenes alienes a la casa.

    Crec que és un canvi força brusc pel que fa decoració quan es passa d'uns espais als altres, tot i que no deixa de mostrar la realitat del moment: el trencament amb els dissenys anteriors, molt més arrelats a una tendència més clàssica.