"El senyor Hulot (Jacques Tati) no treballa i
s'ocupa de portar al seu nebot Gérard (Alain Becourt) a l'escola i portar-lo
després a l'ultra-moderna casa de la seva germana (Adirenne Servantie), casada
amb el senyor Arpel (Jean-Pierre Zola), qui intenta ocupar al seu cunyat a
l'empresa de fabricació de tubs de plàstic en la qual treballa."
Mon Oncle és un clar reflex dels contrastos i paral·lelismes dels anys XX, donant a aquest un toc d'humor i on es veuen identificats certs aspectes rellevants del Modernisme dels anys '50.
Per una banda ens mostren un món modern, futurista, ostentós, on els protagonistes són persones amb certa tendència snob, superficials i molt entregats a l'aparença. Aquests són el senyor Arpel i la seva dona. El fill d'aquests és el connector entre els dos mons, el qual va d'un lloc a l'altra de la mà del seu tiet, el senyor Hulot, el qual viu molt més humilment, en un barri tradicional i més vulgar.
Jacques Tati mostra d'una forma molt entenedora la connexió que hi ha entre les persones i els espais que habiten, així com el seu entorn i les persones amb qui es relacionen. Així doncs, els pares de Gérard són persones, tal i com he dit abans, més serioses, preocupats per la perfecció i l'aparença que donen a les persones que els rodegen, els seus veïns, que tenen les mateixes preocupacions que ells. Ell, director d'empresa, i ella mestressa de casa. L'espai que habiten és un espai modernista, minimalista, futurista i molt tecnològic, molt ostentos per ser època de Post-Guerra ja que ens trobem als anys '50. Són espais buits, seriosos, ordenats, amplis i freds. Massa perfectes.
I per altra banda trobem el tiet, el senyor Hulot, una persona humil, desenfadada, càlida i més humana que els pares de Gérard. És ell el que dóna diversió al seu nebot, el qual es veu molt limitat i amb una educació molt recta quan es troba amb els seus pares. L'espai que habita Hulot és un espai més tradicional, més càlid a nivell de relacions amb persones del seu entorn. Un edifici poc ostentós al mig del poble, on hi ha vida i moviment, i on el concepte de perfecció no existeix.
És quan es troben aquests dos mons en què es veu clarament diferenciada la vida de cada un. Per exemple, quan el pare de Gérard va a la barriada de Hulot, on el seu cotxe d'ultima generació i d'alta gamma contrasta notòriament amb els carros de fusta que es mouen per allà.
O també quan el tiet passa al món de perfecció i superficialitat de la seva germana i el seu cunyat es veu com aquest desentona i no s'adequa la seva forma de ser amb l'espai per on es mou. Tot és massa perfecte i massa seriós per una persona desenfadada com ell.
I és gràcies al tiet que aquest cercle de persones perfectes i amb tendència snob perden una mica l'aparença per tornar-se més humans i més desenfadats. I potser descobreixen que tanta perfecció no serveix de tant. És quan busquem la perfecció absoluta i l'aparença que perdem la llibertat d'actuar com ens sembli a cada moment. I això també és el que fa que el pare i el seu fill Gérard creïn una relació més unida i més propera.
I per últim, també crec important fer palès el simbolisme dels gossos, que des d'un punt de vista personal, penso que ens mostra d'una forma molt subtil aquesta unió de dos mons tan diferents.
La pel·lícula comença amb una escena de varis gossos passejant per la ciutat; un d'ells porta un jersei i es veu clarament més cuidat que els altres, els quals són més de carrer. Aquest gos és el gos de la família. Al final de la pel·lícula veiem la mateixa escena i puc deduir que és una metàfora de com podem unir dos mons tan diferents sense necessitat de prejudicis ni diferenciacions. Seguint l'instint animal que ens fa ser socials podem obviar diferències socials, culturals, econòmiques... per tornar-nos més humans.
Per una banda ens mostren un món modern, futurista, ostentós, on els protagonistes són persones amb certa tendència snob, superficials i molt entregats a l'aparença. Aquests són el senyor Arpel i la seva dona. El fill d'aquests és el connector entre els dos mons, el qual va d'un lloc a l'altra de la mà del seu tiet, el senyor Hulot, el qual viu molt més humilment, en un barri tradicional i més vulgar.
Jacques Tati mostra d'una forma molt entenedora la connexió que hi ha entre les persones i els espais que habiten, així com el seu entorn i les persones amb qui es relacionen. Així doncs, els pares de Gérard són persones, tal i com he dit abans, més serioses, preocupats per la perfecció i l'aparença que donen a les persones que els rodegen, els seus veïns, que tenen les mateixes preocupacions que ells. Ell, director d'empresa, i ella mestressa de casa. L'espai que habiten és un espai modernista, minimalista, futurista i molt tecnològic, molt ostentos per ser època de Post-Guerra ja que ens trobem als anys '50. Són espais buits, seriosos, ordenats, amplis i freds. Massa perfectes.
I per altra banda trobem el tiet, el senyor Hulot, una persona humil, desenfadada, càlida i més humana que els pares de Gérard. És ell el que dóna diversió al seu nebot, el qual es veu molt limitat i amb una educació molt recta quan es troba amb els seus pares. L'espai que habita Hulot és un espai més tradicional, més càlid a nivell de relacions amb persones del seu entorn. Un edifici poc ostentós al mig del poble, on hi ha vida i moviment, i on el concepte de perfecció no existeix.
És quan es troben aquests dos mons en què es veu clarament diferenciada la vida de cada un. Per exemple, quan el pare de Gérard va a la barriada de Hulot, on el seu cotxe d'ultima generació i d'alta gamma contrasta notòriament amb els carros de fusta que es mouen per allà.
O també quan el tiet passa al món de perfecció i superficialitat de la seva germana i el seu cunyat es veu com aquest desentona i no s'adequa la seva forma de ser amb l'espai per on es mou. Tot és massa perfecte i massa seriós per una persona desenfadada com ell.
I és gràcies al tiet que aquest cercle de persones perfectes i amb tendència snob perden una mica l'aparença per tornar-se més humans i més desenfadats. I potser descobreixen que tanta perfecció no serveix de tant. És quan busquem la perfecció absoluta i l'aparença que perdem la llibertat d'actuar com ens sembli a cada moment. I això també és el que fa que el pare i el seu fill Gérard creïn una relació més unida i més propera.
I per últim, també crec important fer palès el simbolisme dels gossos, que des d'un punt de vista personal, penso que ens mostra d'una forma molt subtil aquesta unió de dos mons tan diferents.
La pel·lícula comença amb una escena de varis gossos passejant per la ciutat; un d'ells porta un jersei i es veu clarament més cuidat que els altres, els quals són més de carrer. Aquest gos és el gos de la família. Al final de la pel·lícula veiem la mateixa escena i puc deduir que és una metàfora de com podem unir dos mons tan diferents sense necessitat de prejudicis ni diferenciacions. Seguint l'instint animal que ens fa ser socials podem obviar diferències socials, culturals, econòmiques... per tornar-nos més humans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario