Pintura al tremp i pintura al fresc

PINTURA AL TREMP

La pintura al tremp és un mètode tradicional que consisteix a barrejar el pigment amb rovell d'ou, diluït amb aigua destil·lada. Quan la barreja s'aplica sobre un suport, l'aigua s'evapora i deixa una capa de color molt fina i dura. Aquesta solució crea colors molt vius ja que manté molt el color original del pigment.

El rovell d’ou conté substàncies que fan que s’endureixi molt ràpidament i que els líquids es combinin de forma estable i homogènia.

La pintura al Tremp va ser una tècnica molt utilitzada a l’Edat Mitjana, sobretot per a pintar els retaules. A l’emulsió s’hi afegien també olies, cera o goma aràbiga. Es preparaven les taules de fusta convenientment i després s'hi aplicava la pintura. També era la substància utilitzada pels pintors.

A partir del Renaixement es va substituir per la pintura a l'oli. Anteriorment a Mesopotàmia, a l'Antiga Grècia i a Xina s'utilitzava també aquest procediment per a decorar tombes egípcies, catacumbes cristianes o altars bizantins.

Els primers artistes que treballaren amb tremp d'ou, aplicaven la pintura en capes successives a sobre d'una base de guix fi. Entre els artistes italians que utilitzaren la tècnica podem destacar el pintor florentí Giotto (1266-1337), Fra Angèlic (1387-1455), Piero della Francesca (1410-1492), Duccio (1255-1319), Sandro Botticelli (1446-1510)..

A partir del segle XVII el tremp d'ou va quedar pràcticament ignorat i substituït per la pintura a l'oli.

Frontal d'altar pintat al tremp sobre tauler, autor anònim, s. XII (La Seu d'Urgell)

PINTURA AL FRESC

La pintura al fresc es fa damunt d'una preparació de calç acabada d'estendre (fresca) a sobre del mur. Aquesta calç quan entra en contacte amb l'aire, concretament per efectes de l'anhídrid carbònic, forma damunt la pintura que hem aplicat una pel·lícula de carbonat càlcic molt resistent i insoluble. La pintura passa a formar part del mur, no és una simple adhesió superficial.

Per dur a terme aquesta tècnica cal tenir el dibuix a mida natural sobre paper per passar-lo a la paret tot i que també es poden utilitzar altres procediments per a transferir el dibuix al mur.

Aquest mur ha d’estar prèviament arrebossat amb un morter de calç i sorra. Quan el mur està sec es calca el dibuix model pressionant sobre ell. Per pintar el dibuix, els pigments han d’estar treballats amb aigua o aigua en calç. Al treballar amb aigua es poden superposar tons i aconseguir transparències i diferents textures.

El fresc té un temps d’assecat molt lent, més o menys 6 setmanes, ja que així es com queda la pintura ben fixada. Tot i això, perquè el fresc estigui completament sec i agafi consistència necessita uns 6 mesos d’assecat.

La pintura al fresc va ser una tècnica molt emprada a l’Edat Mitjana, sobretot durant el romànic. A Catalunya tenim molts exemples de pintura mural d'aquesta època. Normalment el fresc es tractava amb zones de color pla, sense crear molts efectes texturals ni veladures.

A Itàlia va ser durant el Renaixement que molts artistas van emprar aquesta tècnica, sobretot per a decorar esglésies (Giotto, Masaccio, Fra Angelic, Piero della Francesca… i més tard Rafael i Miquel Àngel, entre d’altres).

En aquesta època és quan es treballa amb més transparències, creant textures i fent dissenys que incloïen progressivament la perspectiva, la sensació espacial que tenia en compte la visió de l'espectador dels frescos i per tant el canvi de la percepció que tenia de l'espai on s'ubicaven.

Durant el Barroc, ja al segle XVII, la pintura al fresc perd popularitat enfront de la pintura a l'oli tot i que alguns artistes la continuen treballant. Tot i que l'ús d'aquesta tècnica s'ha anat perdent, encara durant el segle XX alguns artistes la van utilitzar, és el cas dels muralistes mexicans com Tamayo, Rivera i Orozco.

El Judici Universal, fresc de Miquel Àngel a la Capilla Sixtina

Arquetes alemanyes de ferro

Les arquetes s'utilitzaven tant per guardar joies i objectes preciosos de petit tamany com per guardar documents, cartes i diners, tresors de l'ascendent burgesia. Això va ajudar al coneixement de la societat alemanya de l'època, els seus gustos i els seus diversos destins.

Moltes de les arquetes trobades tenen un elaborat treball de gravat. Aquesta tècnica de gravat va anar evolucionant al llarg de la història però en els seus inicis s'utilitzava un procediment químic, comunament conegut com gravat a l'aiguafort, i el qual ja s'utilitzava a l'Edat Mitjana a França, Anglaterra i a altres països. Al segle XV es constata que ja s'utilitzava aquesta tècnica a Alemanya per a la creació de escuts i elms (aquest és el període del que daten els escuts gravats més antics).

Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquest procediment a Alemanya i portar-lo a una doble dimensió: com a tècnica d'artesania i com a representació de l'evolució tècnica del gravat artístic. Aquest procediment va tenir gran acceptació durant el segle XVI, especialment a Nuremberg i Ausberg. Les armadures eren el principal destí d'aquesta tècnica però la seva naturalesa ornamental i de representació figurada sobre el metall es va estendre per plaques de panys, claus, arquetes...

La fabricació de caixes i arquetes, doncs, es van dur a terme sobretot a Ausberg i Nuremberg. La diferència de la producció dels dos centres resideix en què Ausberg treballava més motius eclesiàstics mentre que Nuremberg seguia el radicalisme de les noves creences, cosa que va afavorir al boicot de les armeries catòliques. En aquestes últimes arquetes eren freqüents les representacions de parelles i quasi totes elles eren de dimensions petites.

En alguns exemplars, anteriors al segle XVI, les figures humanes apareixen incloses en arcs i són relativament abundants els exemplars que es conserven, segurament gràcies al material del que estan fetes i per la facilitat de la reproducció dels motius, la qual cosa sembla indicar l'existència de nombrosos tallers dedicats a aquest tipus de treball.

Era comú l'ús de claus i xapes de reforç als costats i a la tapa, també la dissimulació o ocultació de l'accés a l'interior de l'arqueta i la utilització de panys de com a mínim quatre punts d'anclatge.

La casa a l'Edat Mitjana

La vida quotidiana medieval, aspecte que inclou la vida domèstica a la casa, no es pot generalitzar a tota la població.

La major part de la població medieval era pobre. Les seves cases eren precàries, tant petites que la vida familiar podia córrer perill. No tenien aigua corrent, no disposaven de mobles i disposaven de molt poques possessions.

Tot i això existia una classe social que disposava d'una altra sort, els habitants de les ciutats: els burgesos.

Els burgesos, doncs, si que habitaven cases, tal i com avui dia coneixem aquest concepte.

- La casa burgesa combinava la residència amb el treball. El pis principal, doncs, solia ser una botiga   o lloc de treball (era la planta que donava al carrer).

- Les cases eren d'una o dues habitacions i podien ser de dues plantes amb soterrani.

- Disposaven de pocs mobles i quasi tots amb més d'una funció.

- No solien utilitzar cadires. Les cadires no eren un objecte funcional sinó un símbol d'autoritat. S'havia de ser important per asseure's en una cadira. La gent sense importància s'asseia en bancs.

- Molts mobles eren desmuntables o portàtils ja que els nobles disposaven de moltes residències i         viatjaven molt. Amb això s'enduien tot el que tenien amb ells. De fet, la paraula moble significa "el     que es pot moure".

- La disposició del mobiliari no era permanent ja que una mateixa estança podia tenir diferents funcions al llarg del dia.

- Les cases medievals eren més públiques que privades ja que servien com a lloc de reunió pública. Es caracteritzen per la gran quantitat de gent que albergava ja no només amb la gent que podia venir de fora sinó amb els propis residents: família, servents, aprenents, amics, protegits... I donat que les cases medievals disposaven només d'una o dues habitacions el concepte d'intimitat no existia. Tots els residents es veien obligats a compartir espai per dormir, fins i tot arribar a compartir llit. És per això que no és estrany trobar llits medievals de 3 o 4 metres de costat.

- Les cases medievals disposaven de garderobes o vàters al pis alt amb canonades que portaven al soterrani. Tot i tenir en compte la higiene (no tant com els monjos) aquesta pràctica portava a la contaminació de l'aigua i a provocar freqüents malalties.

- L'ús dels vàters i les banyeres era habitual però no per això existien les sales de bany. Aquesta només es trobava als monestirs o a edificis excepcionals. Les banyeres, com la resta de mobles, eren portàtils.

En resum, a les cases medievals, i tal i com afirmen varis historiadors, els mancava confort. Tot i això, els residents de les cases medievals no el trobaven a faltar ja que tampoc el coneixien, no tal i com el coneixem avui dia.

L'últim dia de Pompeia

Pompeia és una ciutat italiana situada als peus del Vesuvi que a l'agost de lany 79 de la nostra era va patir un dels desastres naturals més coneguts de la història. El Vesuvi va entrar en erupció i va matar a 5000 dels 20000 habitants que la ciutat tenia en el moment. La peculiaritat va ser que es van trobar els cossos carbonitzats i petrificats amb l'últim gest que van tenir abans de morir, així també com tot el mobiliari i decoració que allà hi havia.

L'espai en el que em centro és la casa de Julio Polibio, personatge il·lustre de la ciutat. Aquest vivia amb tota la seva família i els seus esclaus en un Domus, el qual disposa d'un pati interior, l'atri, amb l'impluvium rodejat de columnes. L'interior del Domus, tot enfocat cap a l'atri, està decorat amb molts detalls i ornamentació arquitectònica com seients de pedra que formen part de la pròpia paret.

Les parets, de colors vius com vermell o verd, estan decorades amb pintures d'animals i vegetació de forma molt estilitzada.

El domus també disposa d'un altar, com quasi totes les cases romanes, on els habitants d'aquesta fan ofrenes i veneren als seus déus i avantpassats. En aquest cas, Julio Polibio, juntament amb tota la seva família i servei domèstic resen i fan ofrenes al déu Jupiter perquè aturi la pluja de pedres volcàniques.

El mobiliari romà depèn sempre de la posició social a la qual pertanys. Julio Polibio disposa de mobiliari amb certes mostres d'ostentació. Entre aquest mobiliari podem trobar-hi un biselum, símbol de privilegi i luxe.

Els materials que hi veiem són fustes, marbre, pedra o bronze.

Temple mortuori de Hatshepsut

   Personalment, totes les construccions egípcies són interessants i fascinants. El fet que 5000 anys enrere construissin a tan gran escala amb mètodes tan avançats és del tot fascinant. Tot i això, si he d'escollir una construcció, escullo el temple funerari de Hatshepsut, no només per la cosntrucció en si, sinó pel que va representar Hatshepsut al ser la primera dona en convertir-se en faraó.

   Hatshepsut va ser filla de Tuthmosis I, esposa de Tuthmosis II i regent del seu fillastre, el futur Tuthmosis III. Va ser durant la regència del seu fillastre que Hatshepsut es va proclamar faraó. Es comportava i es vestia com un home, portant fins i tot una falsa barba cerimonial típica dels faraons, ja que no era molt ben vist que una dona tingués el poder.

    Durant el seu regnat, que s'estima que va durar uns 21 o 22 anys, va fer cosntruir varis temples. El més conegut és el templa mortuori que es va fer construir amb l'ajuda de l'arquitecte i el seu possible amant Senenmut.

    Aquest temple és un perfecte exemple de simetria i d'harmonia de proporcions. Està construit amb pedra calcària, en part excavat a la roca i en part construit fora de la paret de la muntanya. En aquesta construcció hi destaquen la gran quantitat de terrasses i columnes que hi ha i en tot el temple hi ha gran referència a déus i a la pròpia reina.

   Quan el seu fill Tuthmosis III va arribar al poder (degut a la misteriosa mort de la reina) va fer destruir gran part d'aquestes representacions de la pròpia Hatshepsut.

   Havent vist imatges dels interiors d'aquests temples (ja no només el de Hatshepsut) no m'hi imagino, per res, un moble. Totes les imatges que he vist són espais blancs i buits. La majoria són temples mortuoris, és a dir, que els propis faraons no utilitzaran en vida. Per tant seria absurd col·locar-hi algun moble amb la intenció d'utilitzar-lo, a no ser que l'utilitzin en la pròxima vida en la qual creien els egipcis. I en aquest cas, quan els col·loquen els mobles i tots els seus objectes personals dins la tomba, aquests estan apilotonats i uns sobre els altres. Per tant, en aquest context, el moble perd la seva raó de ser i la seva funció essencial i deixa de ser un moble.

En resum, i ja per acabar, si m'he d'imaginar un moble dels que hem vist a dins d'algun interior dels que també hem vist, se'm fa impossible trobar-li l'espai ideal en el qual col·locar-lo. 

Vasos cànops (664 - 525 aC)

    Els vasos cànops s'utilitzaven per a guardar les vísceres dels difunts faraons un cop extretes durant el procés de momificació. Aquests vasos es trobaven dins la capella canòpica.

    Aquests 4 vasos representaven els 4 fills d'Horus, els quals eren els protectors del seu contingut. Cada un s'associava amb un òrgan, una divinitat protectora i un punt cardinal concret (els egipcis creien que si no guardaven bé els òrgans del difunt, aquest no tindria dret a l'altra vida). Aquests eren:

    - Amset: vas amb tapa en forma de cap humà, on es guardava el fetge; la divinitat associada era                         Isis i el punt cardinal el sud.

    - Hapy: vas amb tapa en forma de cap de babuí, on es guardaven els pulmons; la divinitat                                   associada era Neftis i el punt cardinal el nord.

    - Kebeshenuef: vas amb tapa en forma de cap de falcó, on es guardaven els intestins; la divinitat                       associada era Selquis i el punt cardinal l'oest.

    - Duamutef: vas amb tapa en forma de xacal, on es guarda l'estómac; la divinitat associada era                          Neith i el punt cardinal l'est.

    

    Fins al Primer Període Intermig, els vasos eren simples, amb tan sols una inscripció del difunt, però des de llavors es va començar a donar-li forma humana. Va ser a l'Imperi Nou quan es va posar de moda que la tapa adoptés la imatge idealitzada del rostre del difunt. El pas següent va ser a finals d'aquest mateix període, quan es converteixen en les representacions dels 4 fills d'Horus.

    Els vasos podien estar fets de fang, fusta, pedra o alabastre. Aquests en concret pertanyen a la Dinastia XXVI i estan fets de pedra calcària. 

Tendències 2013

New classics

Tendència que considera nous clàssics del disseny peces d'autor destinades a convertir-se en objectes de culte basades en les arrels del disseny industrial. Un exemple de New Classics és la cadira DSW de Charles i Ray Eames.

Sublime by Hand

Aquesta tendència suposa una nova manera d'apreciar l'exclusivitat, on es reconcilia el know how tradicional de l'artesà amb la reinterpretació creativa i personal del dissenyador.

Un exemple de Sublime by Hand és la marca Nani Marquina, la qual es dedica al disseny i creació de catifes sota els principis del disseny contemporani però sense oblidar la tradicionalitat i l'artesania; l'exclusivitat del fet a mà.

Catifa Estambul: Catifa inspirada en l'esbós original de la pintura que Mariscal va realitzar l'any 87. És d'un traç particular pròxim al còmic, sintetitzant en un sol producte Orient i Occident, artesania tradicional i disseny contemporani.

The Essentials

Es basa en el bon disseny, amb vocació de millorar la qualitat de vida de les persones. Així, els objectes han de ser impecables, duradors i sobretot útils, de forma que resolguin les nostres necessitats, ja siguin funcionals o emocionals. Una marca que segueix aquesta tendència és Aero design Furniture. La V Table, mostra clarament aquesta simplicitat a la que es vol arribar, deixant de banda recarregaments per arribar a l'essència del disseny.

Once upon a future

El producte, més que mai, es converteix en un servei, en un enllaç amb la informació que ens reporta. És llavors quan ens comuniquem amb els nostres objectes, interaccionen amb nosaltres i aprenen.

Aquesta tendència fa referència a tots aquells objectes que utilitzen noves tecnologies impulsant el disseny cap a quelcom més futurista. Un exemple és el BenQSiemens Snake phone, model de telèfon mòbil futurista però amb la particularitat de que és de polsera.

Everyday solutions

Aquesta tendència pren com a punt de partida les noves situacions de l'usuari. Es proposen productes dinàmics, enginyosos i pràctics que simplifiquen i faciliten les accions diàries. És llavors quan es recupera i es repensa allò multi-funcional, plegable, modular, transformable i polivalent. Una marca que segueix aquesta tendència és la italiana Campeggi, la qual destaca per la multifuncionalitat i la polivalència dels seus dissenys. El sofà Sosia n'és un exemple.

Basik&Raw

Proposa productes extremadament simples i austers però funcionals i creatius com a solució davant el consumisme. Ho fa des de una perspectiva amable i propera a l'usuari. Dins aquesta tendència trobem dissenyadors independents i no grans marques. Un exemple seria el dissenyador Dan Murley, graduat a la Universitat de Plymouth i que va sorprendre amb el disseny de les seves làmpares completament ecològiques amb aquesta austeritat de la que ens parla la tendència Basik&Raw.  

Mind the Green

Tendència que posa com a premissa el fet de trobar pràctiques i processos que no només siguin menys perjudicials, sinó que siguin beneficiosos per a l'individu, la societat i el medi ambient. Parlem d'ecologisme, reciclatge i respecte. D'un canvi d'actitud i d'un consum alternatiu. Un exemple d'aquesta tendència és la catifa Trepitjada, obre del dissenyador Martín Azúa, i la qual va ser dissenyada per a la tenda Camper, a Seattle. El que va fer Azúa va ser reutilitzar soles d'espardenyes d'espart per tal de crear una catifa simple però amb molt de caràcter.