lunes, 2 de marzo de 2015

Arquetes alemanyes de ferro

Les arquetes s'utilitzaven tant per guardar joies i objectes preciosos de petit tamany com per guardar documents, cartes i diners, tresors de l'ascendent burgesia. Això va ajudar al coneixement de la societat alemanya de l'època, els seus gustos i els seus diversos destins.

Moltes de les arquetes trobades tenen un elaborat treball de gravat. Aquesta tècnica de gravat va anar evolucionant al llarg de la història però en els seus inicis s'utilitzava un procediment químic, comunament conegut com gravat a l'aiguafort, i el qual ja s'utilitzava a l'Edat Mitjana a França, Anglaterra i a altres països. Al segle XV es constata que ja s'utilitzava aquesta tècnica a Alemanya per a la creació de escuts i elms (aquest és el període del que daten els escuts gravats més antics).

Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquest procediment a Alemanya i portar-lo a una doble dimensió: com a tècnica d'artesania i com a representació de l'evolució tècnica del gravat artístic. Aquest procediment va tenir gran acceptació durant el segle XVI, especialment a Nuremberg i Ausberg. Les armadures eren el principal destí d'aquesta tècnica però la seva naturalesa ornamental i de representació figurada sobre el metall es va estendre per plaques de panys, claus, arquetes...

La fabricació de caixes i arquetes, doncs, es van dur a terme sobretot a Ausberg i Nuremberg. La diferència de la producció dels dos centres resideix en què Ausberg treballava més motius eclesiàstics mentre que Nuremberg seguia el radicalisme de les noves creences, cosa que va afavorir al boicot de les armeries catòliques. En aquestes últimes arquetes eren freqüents les representacions de parelles i quasi totes elles eren de dimensions petites.

En alguns exemplars, anteriors al segle XVI, les figures humanes apareixen incloses en arcs i són relativament abundants els exemplars que es conserven, segurament gràcies al material del que estan fetes i per la facilitat de la reproducció dels motius, la qual cosa sembla indicar l'existència de nombrosos tallers dedicats a aquest tipus de treball.

Era comú l'ús de claus i xapes de reforç als costats i a la tapa, també la dissimulació o ocultació de l'accés a l'interior de l'arqueta i la utilització de panys de com a mínim quatre punts d'anclatge.