viernes, 29 de noviembre de 2013

Butaca "Black Slug", Arne Jacobsen

    


    La butaca "Black Slug" (cargol de la selva) va ser un dels primers dissenys d'Arne Jacobsen (1902 - 1971), considerat el pare del disseny modern danès. La va crear el 1929, any en què comença a prendre nom el nou estil que apareix: l'Estil Internacional.

    L'Estil Internacional pren nom l'any 1931, amb una exposició al MOMA (Nova York) en què portava per títol el mateix nom. Tot i això, abans del 1931 ja es feien peces que es decantaven cap a aquesta tendència.

    Aquest estil es caracteritza per la claredat de formes. Són formes molt netes, molt clares. També tenen un aire elegant, de força i de poder i és potenciador de la producció en sèrie. Tot i això, cada dissenyador porta la tendència cap al seu propi estil personal. Jacobsen, per la seva part, destaca per crear dissenys senzills, elegants i funcionals. Cal afegir que aquests dissenys tenen un atractiu atemporal, és a dir, l'estil de les peces podria ser perfectament contemporani tot i haver estat credes durant els anys 20.

    La butaca Black Slug, doncs, fa palesa totes aquestes característiques que emanen l'estil de Jacobsen. Tot i això, la senzillesa de formes es veurà més reflexada en dissenys posteriors, tals com la cadira "Ant" o la butaca "Ou". És per això que em crida l'atenció aquesta butaca, perquè tot i ser de formes simples fuig una mica de l'estil que caracteritza Jacobsen i pel qual tothom el coneix. A més a més, tinc una predilecció especial cap a tot allò teixit, entrellaçat i d'aires rústics.

    La butaca està feta de vímet i és d'una estructura molt senzilla. Està formada per varies peces contínues i l'estructura mateixa de la butaca ja és la que conforma la butaca en sí. La forma recorda a la d'un cargol, suposo que per això Jacobsen li va posar el nom de "Black Slug".

    N'existeixen quatre versions on el que canvia és el teixit de vímet, on pot ser més tupit o menys; tot i això, l'estructura segueix sent la mateixa. 

miércoles, 6 de noviembre de 2013

La Casa: Història d'una idea

Els anys 20 (els bojos anys 20) va ser una època de grans aparicions i grans canvis pel que fa els moviments artístics i creatius. Podríem parlar de dos en concret: L'Art Déco i l'Esprit Nouveau, una vessant dels Modernismes.  

L'Art Déco és considerat l'últim gran estil de tota una sèrie d'estils creatius i arts decoratives (Arts&Crafts, Art Nouveau, Jugendstil...) i es dóna a conèixer en gran part durant l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París, l'any 1925. Va tenir una gran acceptació per part del públic, primerament perquè gran part del que hi havia exposat a l'Exposició era Art Déco i a més a més era un estil que no tenia cap tipus de pretensió erudita, és a dir, anava destinat a tot el públic en general, no només als artistes i intel·lectuals, aquells que eren considerats els únics que sabien apreciar les arts en general.

L'Art Déco es caracteritza pel seu aire glamurós i pel fet de que les seves peces volen donar una impressió luxosa (encara que no siguin peces de luxe) sense necessitat d'utilitzar grans ornaments i ser peces molt ostentoses. Volen acostar les peces decoratives, allò que fins ara estava només a l'abast d'una classe social més alta i privilegiada, a tot el públic en general. Fins ara l'art era cosa de rics. És per això que l'Exposició va ser considerada un gran èxit, considerant aquest estil com el "més modern dels moderns".

Durant aquesta Exposició també hi va haver mostres d'altres estils, per exemple, el pavelló de Le Corbusier, anomenat Esprit Nouveau. Aquest pavelló va tenir molt poc èxit, va ser criticat i va crear molta polèmica ja que no tenia decoració, era auster i l'interior estava nu i inacabat com l'exterior. Tenia un aspecte industrial més que casolà, tot i ser el prototip d'una casa habitable.

Le Corbusier, considerat més tard un dels arquitectes amb més prestigi del segle XX, rebutjava completament qualsevol art decorativa fins arribar a l'extrem de no utilitzar cap tipus d'ornamentació. A més a més, i a l'igual que els artistes del moviment Art Déco, estava en sintonia amb la tecnologia i tot allò considerat artefactes moderns. I amb tot això què buscava? Clarament, la funcionalitat. Le Corbusier afirmava que "La casa és una màquina d'habitar", amb la qual cosa havia de ser un espai eficient i útil per tots aquells qui hi visquin i s'ajudava de la tecnologia per crear aquesta eficiència domèstica, encara que això li proporcionés espais buits, sense decoració i austers. És a dir, l'eficiència de la casa no depenia de quin aspecte tingués l'interior de la casa, sinó de com estigués organitzat el treball dins d'ella.  Tot es basava en la funcionalitat i en les necessitats de les persones que habitessin la casa.

I tot això s'allunya dels interiors presumptuosos de l'Art Déco. Interiors d'aspecte abstracte i geomètric, lluny de les formes sinuoses i ostentoses d'altres estils anteriors El que volien amb aquest estil era fugir de l'austeritat, producte de la Primera Guerra Mundial, finalitzada feia relativament poc. De manera simultània ens trobem en una creixent depressió econòmica i l'apropament imminent de la Segona Guerra Mundial. Tot això porta a un desig molt intens per escapar de tot el que això comporta i resguardar-se en les formes agradables i glamuroses de l'estil Art Déco.

Personalment penso que és per això que el pavelló de l'Esprit Nouveau, durant l'Exposició de 1925, no va tenir l'èxit que sí que va tenir posteriorment. En aquell moment el públic en general buscava peces decoratives, peces que cridessin l'atenció i que entressin dins del gran concepte de bellesa (el qual és purament subjectiu però, malgrat tot, generalitzat).


L'arquitectura de Le Corbusier no entrava dins dels cànons de bellesa de l'èpòca. Devia ser difícil pel públic en general comprendre aquest concepte de funcionalitat sense anar acompanyat de decoració quan tot el que s'havia fet fins ara era un sense fi d'objectes i peces on primava la decoració i no la funcionalitat. Anys després, l'arquitectura de Le Corbusier va començar a agafar prestigi i va ser influent en molts arquitectes posteriors, agafant com a concepte principal l'essència de la filosofia de Le Corbusier, que la "casa és una màquina d'habitar".

viernes, 11 de octubre de 2013

Marcel Breuer i la recerca de la suspensió en l'aire

    Marcel Breuer (1902-1981) va ser un dels dissenyadors més exponencials en el moviment de la Bauhaus, el qual va fer-hi grans aportacions i innovacions pel que fa el disseny del moble i arquitectura.

    L'escola Bauhaus, nascuda a Alemanya el 1919, troba el seu nom en la unió dels mots alemanys Bau (construcció) i Haus (casa), un fet irònic ja que l'Escola no va tenir un departament d'arquitectura durant els primers anys de la seva existència. A nivell general, l'objectiu de la Bauhaus era elevar l'artesania al nivell de les Belles Arts, i acostar tots els productes creats, els quals es convertien en objectes de consum, al gran públic.

    Durant els seus inicis, l'escola oferia tallers dirigits, a parts iguals, per un mestre d'art, encarregat de la formació artística, i un mestre de taller, responsable de la formació tècnica. Gropius va ser un dels mestres d'art amb més renom dins l'escola i va ser una etapa amb grans innovacions pel que fan les característiques visuals del mobiliari, tot i que es basava en formes convencionals.

    No va ser fins a l'entrada de Marcel Breuer a l'escola, primer com a alumne, i després com a director de taller d'ebenisteria, que aquestes innovacions van ser notòries i la Bauhaus va ser catapultada a la fama. Breuer és considerat un dels dissenyadors de moble més prestigiosos i influents de la dècada de 1920 gràcies al seu treball amb l'acer tubular, l'alumini i el contraplacat de fusta aplicats al mobiliari, el qual no tenia precedents i que va suposar la obertura d'un nou camí en el disseny al qual altres dissenyadors i fabricants van sumar-s'hi ràpidament.

    L'objectiu de Breuer era la "suspensió en l'aire", la idea utòpica de la "columna d'aire" i aquest concepte es veu clarament reflectit en la seva evolució de dissenys. La seva primera obra La cadira africana era una cadira de línies simples però carregada de motius, amb una clara influència primitivista. Dos anys després, amb la Slatted chair, veiem com busca la simplificació, l'abstracció de l'estètica, clarament influenciat pel moviment neerlandès De Stijl i pel seu dissenyador Rietveld. El 1926, ja com a director del taller, Breuer va dissenyar la butaca Wassily, una innovadora cadira de braços d'acer tubular amb franges de tela o cuir, on buscava l'airejament de la peça amb l'estructura a l'aire, reduint el pes tant visual com físic en alliberar la peça de tapisseria pesada. Aquesta cadira, en la qual s'aplicaven tècniques i materials completament innovadors, va ser un punt de no retorn pel que fa el disseny de mobiliari, una icona en la història del disseny del moble del segle XX, i va esdevenir la peça insigne del moviment, considerada més com a una escultura tot i l'esforç de Breuer per explicar que la peça era fruit de consideracions exclusivament funcionals. Breuer indicava, basant-se en la seva idea utòpica, que "cada any es va millorant, finalment ens asseurem en una columna elàstica d'aire", tal i com es pot apreciar a la imatge.

    Aquesta idea de desmaterialització i funcionalitat també la trobem en altres dissenyadors del moviment com Mies Van der Rohe. Les butaques Barcelona i Weissenhof també es van convertir en símbols del disseny modern.

    El mobiliari Bauhaus, amb el qual es denomina a tot aquell mobiliari creat entre els anys 1919 i 1933, va des dels primers anys dels tallers d'ebenisteria tradicional, on s'aplicaven formes convencionals, a l'experimentació de noves formes, nous materials i tècniques, fins als prototips per al a producció seriada, però els seus anys daurats els troba entre 1923 i 1925 on les peces creades reflecteixen aquest allunyament de la tradició per iniciar-se en noves solucions a nous problemes. És a partir de 1925, any en què la seu de la Bauhaus es desplaça a Dessau, que aquest canvi de mentalitat es fa notori. Ja no hi havia lloc per al mobiliari antic, només peces de la nova era funcional.

    És cap a l'any 1928 en què la Bauhaus es troba en dificultats donada la situació econòmica i política d'Alemanya del moment. No hi havia finançament municipal i els encàrrecs es reduïen notablement. Gropius havia renunciat a la direcció de l'escola i Breuer va marxar per establir-se com a dissenyador fora de la Bauhaus. L'any 1930 Mies van der Rohe assumeix la direcció de l'escola, l'ensenyament de la qual es va centrar en l'arquitectura. El 1933 l'escola es veu obligada a tancar a causa de la irrupció del moviment nazi.

    Per la seva part, Breuer va continuar dissenyant, aplicant l'acer tubular i l'alumini a les seves peces,  cosa que li va atorgar un reconeixement mundial i amb les quals mostrava la proposta diferenciadora del disseny del futur, el qual havia de ser eficient i auster. Més endavant es va concentrar en el treball d'arquitectura i es va convertir en un dels arquitectes més il·lustres, després de Mies van der Rohe, de Nord-Amèrica i Europa.

    Marcel Breuer va donar a conèixer els seus dissenys innovadors al món i a la vegada tot allò relacionat amb l'escola Bauhaus, la qual encara perdura en els dissenys que ens envolten actualment, transmetent-nos aquesta conceptualitat d'eficiència, de funcionalitat i de simplicitat per tal de que les persones podem interactuar fàcilment amb el disseny i aquest no sigui purament contemplatiu.