Els anys 20 (els bojos
anys 20) va ser una època de grans aparicions i grans canvis pel que fa els
moviments artístics i creatius. Podríem parlar de dos en concret: L'Art Déco i
l'Esprit Nouveau, una vessant dels Modernismes.
L'Art Déco és considerat l'últim gran estil de tota una
sèrie d'estils creatius i arts decoratives (Arts&Crafts, Art Nouveau, Jugendstil...)
i es dóna a conèixer en gran part durant l'Exposició Internacional d'Arts
Decoratives de París, l'any 1925. Va tenir una gran acceptació per part del
públic, primerament perquè gran part del que hi havia exposat a l'Exposició era
Art Déco i a més a més era un estil que no tenia cap tipus de pretensió
erudita, és a dir, anava destinat a tot el públic en general, no només als
artistes i intel·lectuals, aquells que eren considerats els únics que sabien
apreciar les arts en general.
L'Art Déco es caracteritza pel seu aire glamurós i pel fet
de que les seves peces volen donar una impressió luxosa (encara que no siguin
peces de luxe) sense necessitat d'utilitzar grans ornaments i ser peces molt
ostentoses. Volen acostar les peces decoratives, allò que fins ara estava només
a l'abast d'una classe social més alta i privilegiada, a tot el públic en
general. Fins ara l'art era cosa de rics. És per això que l'Exposició va ser
considerada un gran èxit, considerant aquest estil com el "més modern
dels moderns".
Durant aquesta Exposició també hi va haver mostres d'altres
estils, per exemple, el pavelló de Le Corbusier, anomenat Esprit Nouveau. Aquest pavelló va tenir molt poc èxit, va ser criticat
i va crear molta polèmica ja que no tenia decoració, era auster i l'interior
estava nu i inacabat com l'exterior. Tenia un aspecte industrial més que casolà,
tot i ser el prototip d'una casa habitable.
Le Corbusier, considerat més tard un dels arquitectes amb
més prestigi del segle XX, rebutjava completament qualsevol art decorativa fins
arribar a l'extrem de no utilitzar cap tipus d'ornamentació. A més a més, i a
l'igual que els artistes del moviment Art Déco, estava en sintonia amb la
tecnologia i tot allò considerat artefactes moderns. I amb tot això què
buscava? Clarament, la funcionalitat. Le Corbusier afirmava que "La casa
és una màquina d'habitar", amb la qual cosa havia de ser un espai eficient
i útil per tots aquells qui hi visquin i s'ajudava de la tecnologia per crear
aquesta eficiència domèstica, encara que això li proporcionés espais buits,
sense decoració i austers. És a dir, l'eficiència de la casa no depenia de quin
aspecte tingués l'interior de la casa, sinó de com estigués organitzat el
treball dins d'ella. Tot es basava en la
funcionalitat i en les necessitats de les persones que habitessin la casa.
I tot això s'allunya dels interiors presumptuosos de l'Art
Déco. Interiors d'aspecte abstracte i geomètric, lluny de les formes sinuoses i
ostentoses d'altres estils anteriors El que volien amb aquest estil era fugir de
l'austeritat, producte de la Primera Guerra Mundial, finalitzada feia
relativament poc. De manera simultània ens trobem en una creixent depressió
econòmica i l'apropament imminent de la Segona Guerra Mundial. Tot això porta a
un desig molt intens per escapar de tot el que això comporta i resguardar-se en
les formes agradables i glamuroses de l'estil Art Déco.
Personalment penso que és per això que el pavelló de
l'Esprit Nouveau, durant l'Exposició de 1925, no va tenir l'èxit que sí que va
tenir posteriorment. En aquell moment el públic en general buscava peces
decoratives, peces que cridessin l'atenció i que entressin dins del gran
concepte de bellesa (el qual és purament subjectiu però, malgrat tot, generalitzat).
L'arquitectura de Le Corbusier no entrava dins dels cànons
de bellesa de l'èpòca. Devia ser difícil pel públic en general comprendre
aquest concepte de funcionalitat sense anar acompanyat de decoració quan tot el
que s'havia fet fins ara era un sense fi d'objectes i peces on primava la
decoració i no la funcionalitat. Anys després, l'arquitectura de Le Corbusier
va començar a agafar prestigi i va ser influent en molts arquitectes
posteriors, agafant com a concepte principal l'essència de la filosofia de Le Corbusier, que la "casa és una màquina d'habitar".
