La Casa: Història d'una idea

Els anys 20 (els bojos anys 20) va ser una època de grans aparicions i grans canvis pel que fa els moviments artístics i creatius. Podríem parlar de dos en concret: L'Art Déco i l'Esprit Nouveau, una vessant dels Modernismes.  

L'Art Déco és considerat l'últim gran estil de tota una sèrie d'estils creatius i arts decoratives (Arts&Crafts, Art Nouveau, Jugendstil...) i es dóna a conèixer en gran part durant l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París, l'any 1925. Va tenir una gran acceptació per part del públic, primerament perquè gran part del que hi havia exposat a l'Exposició era Art Déco i a més a més era un estil que no tenia cap tipus de pretensió erudita, és a dir, anava destinat a tot el públic en general, no només als artistes i intel·lectuals, aquells que eren considerats els únics que sabien apreciar les arts en general.

L'Art Déco es caracteritza pel seu aire glamurós i pel fet de que les seves peces volen donar una impressió luxosa (encara que no siguin peces de luxe) sense necessitat d'utilitzar grans ornaments i ser peces molt ostentoses. Volen acostar les peces decoratives, allò que fins ara estava només a l'abast d'una classe social més alta i privilegiada, a tot el públic en general. Fins ara l'art era cosa de rics. És per això que l'Exposició va ser considerada un gran èxit, considerant aquest estil com el "més modern dels moderns".

Durant aquesta Exposició també hi va haver mostres d'altres estils, per exemple, el pavelló de Le Corbusier, anomenat Esprit Nouveau. Aquest pavelló va tenir molt poc èxit, va ser criticat i va crear molta polèmica ja que no tenia decoració, era auster i l'interior estava nu i inacabat com l'exterior. Tenia un aspecte industrial més que casolà, tot i ser el prototip d'una casa habitable.

Le Corbusier, considerat més tard un dels arquitectes amb més prestigi del segle XX, rebutjava completament qualsevol art decorativa fins arribar a l'extrem de no utilitzar cap tipus d'ornamentació. A més a més, i a l'igual que els artistes del moviment Art Déco, estava en sintonia amb la tecnologia i tot allò considerat artefactes moderns. I amb tot això què buscava? Clarament, la funcionalitat. Le Corbusier afirmava que "La casa és una màquina d'habitar", amb la qual cosa havia de ser un espai eficient i útil per tots aquells qui hi visquin i s'ajudava de la tecnologia per crear aquesta eficiència domèstica, encara que això li proporcionés espais buits, sense decoració i austers. És a dir, l'eficiència de la casa no depenia de quin aspecte tingués l'interior de la casa, sinó de com estigués organitzat el treball dins d'ella.  Tot es basava en la funcionalitat i en les necessitats de les persones que habitessin la casa.

I tot això s'allunya dels interiors presumptuosos de l'Art Déco. Interiors d'aspecte abstracte i geomètric, lluny de les formes sinuoses i ostentoses d'altres estils anteriors El que volien amb aquest estil era fugir de l'austeritat, producte de la Primera Guerra Mundial, finalitzada feia relativament poc. De manera simultània ens trobem en una creixent depressió econòmica i l'apropament imminent de la Segona Guerra Mundial. Tot això porta a un desig molt intens per escapar de tot el que això comporta i resguardar-se en les formes agradables i glamuroses de l'estil Art Déco.

Personalment penso que és per això que el pavelló de l'Esprit Nouveau, durant l'Exposició de 1925, no va tenir l'èxit que sí que va tenir posteriorment. En aquell moment el públic en general buscava peces decoratives, peces que cridessin l'atenció i que entressin dins del gran concepte de bellesa (el qual és purament subjectiu però, malgrat tot, generalitzat).

L'arquitectura de Le Corbusier no entrava dins dels cànons de bellesa de l'èpòca. Devia ser difícil pel públic en general comprendre aquest concepte de funcionalitat sense anar acompanyat de decoració quan tot el que s'havia fet fins ara era un sense fi d'objectes i peces on primava la decoració i no la funcionalitat. Anys després, l'arquitectura de Le Corbusier va començar a agafar prestigi i va ser influent en molts arquitectes posteriors, agafant com a concepte principal l'essència de la filosofia de Le Corbusier, que la "casa és una màquina d'habitar".