martes, 12 de mayo de 2015

Pintura al tremp i pintura al fresc


PINTURA AL TREMP

La pintura al tremp és un mètode tradicional que consisteix a barrejar el pigment amb rovell d'ou, diluït amb aigua destil·lada. Quan la barreja s'aplica sobre un suport, l'aigua s'evapora i deixa una capa de color molt fina i dura. Aquesta solució crea colors molt vius ja que manté molt el color original del pigment.

El rovell d’ou conté substàncies que fan que s’endureixi molt ràpidament i que els líquids es combinin de forma estable i homogènia.

La pintura al Tremp va ser una tècnica molt utilitzada a l’Edat Mitjana, sobretot per a pintar els retaules. A l’emulsió s’hi afegien també olies, cera o goma aràbiga. Es preparaven les taules de fusta convenientment i després s'hi aplicava la pintura. També era la substància utilitzada pels pintors.

A partir del Renaixement es va substituir per la pintura a l'oli. Anteriorment a Mesopotàmia, a l'Antiga Grècia i a Xina s'utilitzava també aquest procediment per a decorar tombes egípcies, catacumbes cristianes o altars bizantins.

Els primers artistes que treballaren amb tremp d'ou, aplicaven la pintura en capes successives a sobre d'una base de guix fi. Entre els artistes italians que utilitzaren la tècnica podem destacar el pintor florentí Giotto (1266-1337), Fra Angèlic (1387-1455), Piero della Francesca (1410-1492), Duccio (1255-1319), Sandro Botticelli (1446-1510)..

A partir del segle XVII el tremp d'ou va quedar pràcticament ignorat i substituït per la pintura a l'oli.

Frontal d'altar pintat al tremp sobre tauler, autor anònim, s. XII (La Seu d'Urgell)



PINTURA AL FRESC

La pintura al fresc es fa damunt d'una preparació de calç acabada d'estendre (fresca) a sobre del mur. Aquesta calç quan entra en contacte amb l'aire, concretament per efectes de l'anhídrid carbònic, forma damunt la pintura que hem aplicat una pel·lícula de carbonat càlcic molt resistent i insoluble. La pintura passa a formar part del mur, no és una simple adhesió superficial.

Per dur a terme aquesta tècnica cal tenir el dibuix a mida natural sobre paper per passar-lo a la paret tot i que també es poden utilitzar altres procediments per a transferir el dibuix al mur.

Aquest mur ha d’estar prèviament arrebossat amb un morter de calç i sorra. Quan el mur està sec es calca el dibuix model pressionant sobre ell. Per pintar el dibuix, els pigments han d’estar treballats amb aigua o aigua en calç. Al treballar amb aigua es poden superposar tons i aconseguir transparències i diferents textures.

El fresc té un temps d’assecat molt lent, més o menys 6 setmanes, ja que així es com queda la pintura ben fixada. Tot i això, perquè el fresc estigui completament sec i agafi consistència necessita uns 6 mesos d’assecat.

La pintura al fresc va ser una tècnica molt emprada a l’Edat Mitjana, sobretot durant el romànic. A Catalunya tenim molts exemples de pintura mural d'aquesta època. Normalment el fresc es tractava amb zones de color pla, sense crear molts efectes texturals ni veladures.

A Itàlia va ser durant el Renaixement que molts artistas van emprar aquesta tècnica, sobretot per a decorar esglésies (Giotto, Masaccio, Fra Angelic, Piero della Francesca… i més tard Rafael i Miquel Àngel, entre d’altres).

En aquesta època és quan es treballa amb més transparències, creant textures i fent dissenys que incloïen progressivament la perspectiva, la sensació espacial que tenia en compte la visió de l'espectador dels frescos i per tant el canvi de la percepció que tenia de l'espai on s'ubicaven.

Durant el Barroc, ja al segle XVII, la pintura al fresc perd popularitat enfront de la pintura a l'oli tot i que alguns artistes la continuen treballant. Tot i que l'ús d'aquesta tècnica s'ha anat perdent, encara durant el segle XX alguns artistes la van utilitzar, és el cas dels muralistes mexicans com Tamayo, Rivera i Orozco.


El Judici Universal, fresc de Miquel Àngel a la Capilla Sixtina

lunes, 2 de marzo de 2015

Arquetes alemanyes de ferro

Les arquetes s'utilitzaven tant per guardar joies i objectes preciosos de petit tamany com per guardar documents, cartes i diners, tresors de l'ascendent burgesia. Això va ajudar al coneixement de la societat alemanya de l'època, els seus gustos i els seus diversos destins.

Moltes de les arquetes trobades tenen un elaborat treball de gravat. Aquesta tècnica de gravat va anar evolucionant al llarg de la història però en els seus inicis s'utilitzava un procediment químic, comunament conegut com gravat a l'aiguafort, i el qual ja s'utilitzava a l'Edat Mitjana a França, Anglaterra i a altres països. Al segle XV es constata que ja s'utilitzava aquesta tècnica a Alemanya per a la creació de escuts i elms (aquest és el període del que daten els escuts gravats més antics).

Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquest procediment a Alemanya i portar-lo a una doble dimensió: com a tècnica d'artesania i com a representació de l'evolució tècnica del gravat artístic. Aquest procediment va tenir gran acceptació durant el segle XVI, especialment a Nuremberg i Ausberg. Les armadures eren el principal destí d'aquesta tècnica però la seva naturalesa ornamental i de representació figurada sobre el metall es va estendre per plaques de panys, claus, arquetes...

La fabricació de caixes i arquetes, doncs, es van dur a terme sobretot a Ausberg i Nuremberg. La diferència de la producció dels dos centres resideix en què Ausberg treballava més motius eclesiàstics mentre que Nuremberg seguia el radicalisme de les noves creences, cosa que va afavorir al boicot de les armeries catòliques. En aquestes últimes arquetes eren freqüents les representacions de parelles i quasi totes elles eren de dimensions petites.

En alguns exemplars, anteriors al segle XVI, les figures humanes apareixen incloses en arcs i són relativament abundants els exemplars que es conserven, segurament gràcies al material del que estan fetes i per la facilitat de la reproducció dels motius, la qual cosa sembla indicar l'existència de nombrosos tallers dedicats a aquest tipus de treball.

Era comú l'ús de claus i xapes de reforç als costats i a la tapa, també la dissimulació o ocultació de l'accés a l'interior de l'arqueta i la utilització de panys de com a mínim quatre punts d'anclatge.


lunes, 12 de enero de 2015

La casa a l'Edat Mitjana

La vida quotidiana medieval, aspecte que inclou la vida domèstica a la casa, no es pot generalitzar a tota la població.

La major part de la població medieval era pobre. Les seves cases eren precàries, tant petites que la vida familiar podia córrer perill. No tenien aigua corrent, no disposaven de mobles i disposaven de molt poques possessions.

Tot i això existia una classe social que disposava d'una altra sort, els habitants de les ciutats: els burgesos.

Els burgesos, doncs, si que habitaven cases, tal i com avui dia coneixem aquest concepte.

- La casa burgesa combinava la residència amb el treball. El pis principal, doncs, solia ser una botiga   o lloc de treball (era la planta que donava al carrer).

- Les cases eren d'una o dues habitacions i podien ser de dues plantes amb soterrani.

- Disposaven de pocs mobles i quasi tots amb més d'una funció.

- No solien utilitzar cadires. Les cadires no eren un objecte funcional sinó un símbol d'autoritat. S'havia de ser important per asseure's en una cadira. La gent sense importància s'asseia en bancs.

- Molts mobles eren desmuntables o portàtils ja que els nobles disposaven de moltes residències i         viatjaven molt. Amb això s'enduien tot el que tenien amb ells. De fet, la paraula moble significa "el     que es pot moure".

- La disposició del mobiliari no era permanent ja que una mateixa estança podia tenir diferents funcions al llarg del dia.

- Les cases medievals eren més públiques que privades ja que servien com a lloc de reunió pública. Es caracteritzen per la gran quantitat de gent que albergava ja no només amb la gent que podia venir de fora sinó amb els propis residents: família, servents, aprenents, amics, protegits... I donat que les cases medievals disposaven només d'una o dues habitacions el concepte d'intimitat no existia. Tots els residents es veien obligats a compartir espai per dormir, fins i tot arribar a compartir llit. És per això que no és estrany trobar llits medievals de 3 o 4 metres de costat.

- Les cases medievals disposaven de garderobes o vàters al pis alt amb canonades que portaven al soterrani. Tot i tenir en compte la higiene (no tant com els monjos) aquesta pràctica portava a la contaminació de l'aigua i a provocar freqüents malalties.

- L'ús dels vàters i les banyeres era habitual però no per això existien les sales de bany. Aquesta només es trobava als monestirs o a edificis excepcionals. Les banyeres, com la resta de mobles, eren portàtils.


En resum, a les cases medievals, i tal i com afirmen varis historiadors, els mancava confort. Tot i això, els residents de les cases medievals no el trobaven a faltar ja que tampoc el coneixien, no tal i com el coneixem avui dia.