PINTURA AL TREMP
La pintura al tremp és un mètode tradicional que consisteix a barrejar el pigment amb rovell d'ou, diluït amb aigua destil·lada. Quan la barreja s'aplica sobre un suport, l'aigua s'evapora i deixa una capa de color molt fina i dura. Aquesta solució crea colors molt vius ja que manté molt el color original del pigment.
El rovell d’ou conté substàncies que fan que s’endureixi molt ràpidament i que els líquids es combinin de forma estable i homogènia.
La pintura al Tremp va ser una tècnica molt utilitzada a l’Edat Mitjana, sobretot per a pintar els retaules. A l’emulsió s’hi afegien també olies, cera o goma aràbiga. Es preparaven les taules de fusta convenientment i després s'hi aplicava la pintura. També era la substància utilitzada pels pintors.
A partir del Renaixement es va substituir per la pintura a l'oli. Anteriorment a Mesopotàmia, a l'Antiga Grècia i a Xina s'utilitzava també aquest procediment per a decorar tombes egípcies, catacumbes cristianes o altars bizantins.
Els primers artistes que treballaren amb tremp d'ou, aplicaven la pintura en capes successives a sobre d'una base de guix fi. Entre els artistes italians que utilitzaren la tècnica podem destacar el pintor florentí Giotto (1266-1337), Fra Angèlic (1387-1455), Piero della Francesca (1410-1492), Duccio (1255-1319), Sandro Botticelli (1446-1510)..
A partir del segle XVII el tremp d'ou va quedar pràcticament ignorat i substituït per la pintura a l'oli.
.jpg)
Frontal d'altar pintat al tremp sobre tauler, autor anònim, s. XII (La Seu d'Urgell)
Per dur a terme aquesta tècnica cal tenir el dibuix a mida natural sobre paper per passar-lo a la paret tot i que també es poden utilitzar altres procediments per a transferir el dibuix al mur.
Aquest mur ha d’estar prèviament arrebossat amb un morter de calç i sorra. Quan el mur està sec es calca el dibuix model pressionant sobre ell. Per pintar el dibuix, els pigments han d’estar treballats amb aigua o aigua en calç. Al treballar amb aigua es poden superposar tons i aconseguir transparències i diferents textures.
El fresc té un temps d’assecat molt lent, més o menys 6 setmanes, ja que així es com queda la pintura ben fixada. Tot i això, perquè el fresc estigui completament sec i agafi consistència necessita uns 6 mesos d’assecat.
La pintura al fresc va ser una tècnica molt emprada a l’Edat Mitjana, sobretot durant el romànic. A Catalunya tenim molts exemples de pintura mural d'aquesta època. Normalment el fresc es tractava amb zones de color pla, sense crear molts efectes texturals ni veladures.
A Itàlia va ser durant el Renaixement que molts artistas van emprar aquesta tècnica, sobretot per a decorar esglésies (Giotto, Masaccio, Fra Angelic, Piero della Francesca… i més tard Rafael i Miquel Àngel, entre d’altres).
En aquesta època és quan es treballa amb més transparències, creant textures i fent dissenys que incloïen progressivament la perspectiva, la sensació espacial que tenia en compte la visió de l'espectador dels frescos i per tant el canvi de la percepció que tenia de l'espai on s'ubicaven.
Durant el Barroc, ja al segle XVII, la pintura al fresc perd popularitat enfront de la pintura a l'oli tot i que alguns artistes la continuen treballant. Tot i que l'ús d'aquesta tècnica s'ha anat perdent, encara durant el segle XX alguns artistes la van utilitzar, és el cas dels muralistes mexicans com Tamayo, Rivera i Orozco.
El Judici Universal, fresc de Miquel Àngel a la Capilla Sixtina
