Les arquetes s'utilitzaven tant per guardar joies i objectes
preciosos de petit tamany com per guardar documents, cartes i diners, tresors
de l'ascendent burgesia. Això va ajudar al coneixement de la societat alemanya
de l'època, els seus gustos i els seus diversos destins.
Moltes de les arquetes trobades tenen un elaborat treball de
gravat. Aquesta tècnica de gravat va anar evolucionant al llarg de la història
però en els seus inicis s'utilitzava un procediment químic, comunament conegut
com gravat a l'aiguafort, i el qual ja s'utilitzava a l'Edat Mitjana a França,
Anglaterra i a altres països. Al segle XV es constata que ja s'utilitzava
aquesta tècnica a Alemanya per a la creació de escuts i elms (aquest és el
període del que daten els escuts gravats més antics).
Daniel Hopfer va ser un dels primers en utilitzar aquest
procediment a Alemanya i portar-lo a una doble dimensió: com a tècnica
d'artesania i com a representació de l'evolució tècnica del gravat artístic.
Aquest procediment va tenir gran acceptació durant el segle XVI, especialment a
Nuremberg i Ausberg. Les armadures eren el principal destí d'aquesta tècnica
però la seva naturalesa ornamental i de representació figurada sobre el metall
es va estendre per plaques de panys, claus, arquetes...
La fabricació de caixes i arquetes, doncs, es van dur a
terme sobretot a Ausberg i Nuremberg. La diferència de la producció dels dos
centres resideix en què Ausberg treballava més motius eclesiàstics mentre que
Nuremberg seguia el radicalisme de les noves creences, cosa que va afavorir al
boicot de les armeries catòliques. En aquestes últimes arquetes eren freqüents
les representacions de parelles i quasi totes elles eren de dimensions petites.
En alguns exemplars, anteriors al segle XVI, les figures
humanes apareixen incloses en arcs i són relativament abundants els exemplars
que es conserven, segurament gràcies al material del que estan fetes i per la
facilitat de la reproducció dels motius, la qual cosa sembla indicar
l'existència de nombrosos tallers dedicats a aquest tipus de treball.
Era comú l'ús de claus i xapes de reforç als costats i a la
tapa, també la dissimulació o ocultació de l'accés a l'interior de l'arqueta i
la utilització de panys de com a mínim quatre punts d'anclatge.
