La casa a l'Edat Mitjana

La vida quotidiana medieval, aspecte que inclou la vida domèstica a la casa, no es pot generalitzar a tota la població.

La major part de la població medieval era pobre. Les seves cases eren precàries, tant petites que la vida familiar podia córrer perill. No tenien aigua corrent, no disposaven de mobles i disposaven de molt poques possessions.

Tot i això existia una classe social que disposava d'una altra sort, els habitants de les ciutats: els burgesos.

Els burgesos, doncs, si que habitaven cases, tal i com avui dia coneixem aquest concepte.

- La casa burgesa combinava la residència amb el treball. El pis principal, doncs, solia ser una botiga   o lloc de treball (era la planta que donava al carrer).

- Les cases eren d'una o dues habitacions i podien ser de dues plantes amb soterrani.

- Disposaven de pocs mobles i quasi tots amb més d'una funció.

- No solien utilitzar cadires. Les cadires no eren un objecte funcional sinó un símbol d'autoritat. S'havia de ser important per asseure's en una cadira. La gent sense importància s'asseia en bancs.

- Molts mobles eren desmuntables o portàtils ja que els nobles disposaven de moltes residències i         viatjaven molt. Amb això s'enduien tot el que tenien amb ells. De fet, la paraula moble significa "el     que es pot moure".

- La disposició del mobiliari no era permanent ja que una mateixa estança podia tenir diferents funcions al llarg del dia.

- Les cases medievals eren més públiques que privades ja que servien com a lloc de reunió pública. Es caracteritzen per la gran quantitat de gent que albergava ja no només amb la gent que podia venir de fora sinó amb els propis residents: família, servents, aprenents, amics, protegits... I donat que les cases medievals disposaven només d'una o dues habitacions el concepte d'intimitat no existia. Tots els residents es veien obligats a compartir espai per dormir, fins i tot arribar a compartir llit. És per això que no és estrany trobar llits medievals de 3 o 4 metres de costat.

- Les cases medievals disposaven de garderobes o vàters al pis alt amb canonades que portaven al soterrani. Tot i tenir en compte la higiene (no tant com els monjos) aquesta pràctica portava a la contaminació de l'aigua i a provocar freqüents malalties.

- L'ús dels vàters i les banyeres era habitual però no per això existien les sales de bany. Aquesta només es trobava als monestirs o a edificis excepcionals. Les banyeres, com la resta de mobles, eren portàtils.

En resum, a les cases medievals, i tal i com afirmen varis historiadors, els mancava confort. Tot i això, els residents de les cases medievals no el trobaven a faltar ja que tampoc el coneixien, no tal i com el coneixem avui dia.

L'últim dia de Pompeia

Pompeia és una ciutat italiana situada als peus del Vesuvi que a l'agost de lany 79 de la nostra era va patir un dels desastres naturals més coneguts de la història. El Vesuvi va entrar en erupció i va matar a 5000 dels 20000 habitants que la ciutat tenia en el moment. La peculiaritat va ser que es van trobar els cossos carbonitzats i petrificats amb l'últim gest que van tenir abans de morir, així també com tot el mobiliari i decoració que allà hi havia.

L'espai en el que em centro és la casa de Julio Polibio, personatge il·lustre de la ciutat. Aquest vivia amb tota la seva família i els seus esclaus en un Domus, el qual disposa d'un pati interior, l'atri, amb l'impluvium rodejat de columnes. L'interior del Domus, tot enfocat cap a l'atri, està decorat amb molts detalls i ornamentació arquitectònica com seients de pedra que formen part de la pròpia paret.

Les parets, de colors vius com vermell o verd, estan decorades amb pintures d'animals i vegetació de forma molt estilitzada.

El domus també disposa d'un altar, com quasi totes les cases romanes, on els habitants d'aquesta fan ofrenes i veneren als seus déus i avantpassats. En aquest cas, Julio Polibio, juntament amb tota la seva família i servei domèstic resen i fan ofrenes al déu Jupiter perquè aturi la pluja de pedres volcàniques.

El mobiliari romà depèn sempre de la posició social a la qual pertanys. Julio Polibio disposa de mobiliari amb certes mostres d'ostentació. Entre aquest mobiliari podem trobar-hi un biselum, símbol de privilegi i luxe.

Els materials que hi veiem són fustes, marbre, pedra o bronze.

Temple mortuori de Hatshepsut

   Personalment, totes les construccions egípcies són interessants i fascinants. El fet que 5000 anys enrere construissin a tan gran escala amb mètodes tan avançats és del tot fascinant. Tot i això, si he d'escollir una construcció, escullo el temple funerari de Hatshepsut, no només per la cosntrucció en si, sinó pel que va representar Hatshepsut al ser la primera dona en convertir-se en faraó.

   Hatshepsut va ser filla de Tuthmosis I, esposa de Tuthmosis II i regent del seu fillastre, el futur Tuthmosis III. Va ser durant la regència del seu fillastre que Hatshepsut es va proclamar faraó. Es comportava i es vestia com un home, portant fins i tot una falsa barba cerimonial típica dels faraons, ja que no era molt ben vist que una dona tingués el poder.

    Durant el seu regnat, que s'estima que va durar uns 21 o 22 anys, va fer cosntruir varis temples. El més conegut és el templa mortuori que es va fer construir amb l'ajuda de l'arquitecte i el seu possible amant Senenmut.

    Aquest temple és un perfecte exemple de simetria i d'harmonia de proporcions. Està construit amb pedra calcària, en part excavat a la roca i en part construit fora de la paret de la muntanya. En aquesta construcció hi destaquen la gran quantitat de terrasses i columnes que hi ha i en tot el temple hi ha gran referència a déus i a la pròpia reina.

   Quan el seu fill Tuthmosis III va arribar al poder (degut a la misteriosa mort de la reina) va fer destruir gran part d'aquestes representacions de la pròpia Hatshepsut.

   Havent vist imatges dels interiors d'aquests temples (ja no només el de Hatshepsut) no m'hi imagino, per res, un moble. Totes les imatges que he vist són espais blancs i buits. La majoria són temples mortuoris, és a dir, que els propis faraons no utilitzaran en vida. Per tant seria absurd col·locar-hi algun moble amb la intenció d'utilitzar-lo, a no ser que l'utilitzin en la pròxima vida en la qual creien els egipcis. I en aquest cas, quan els col·loquen els mobles i tots els seus objectes personals dins la tomba, aquests estan apilotonats i uns sobre els altres. Per tant, en aquest context, el moble perd la seva raó de ser i la seva funció essencial i deixa de ser un moble.

En resum, i ja per acabar, si m'he d'imaginar un moble dels que hem vist a dins d'algun interior dels que també hem vist, se'm fa impossible trobar-li l'espai ideal en el qual col·locar-lo. 

Vasos cànops (664 - 525 aC)

    Els vasos cànops s'utilitzaven per a guardar les vísceres dels difunts faraons un cop extretes durant el procés de momificació. Aquests vasos es trobaven dins la capella canòpica.

    Aquests 4 vasos representaven els 4 fills d'Horus, els quals eren els protectors del seu contingut. Cada un s'associava amb un òrgan, una divinitat protectora i un punt cardinal concret (els egipcis creien que si no guardaven bé els òrgans del difunt, aquest no tindria dret a l'altra vida). Aquests eren:

    - Amset: vas amb tapa en forma de cap humà, on es guardava el fetge; la divinitat associada era                         Isis i el punt cardinal el sud.

    - Hapy: vas amb tapa en forma de cap de babuí, on es guardaven els pulmons; la divinitat                                   associada era Neftis i el punt cardinal el nord.

    - Kebeshenuef: vas amb tapa en forma de cap de falcó, on es guardaven els intestins; la divinitat                       associada era Selquis i el punt cardinal l'oest.

    - Duamutef: vas amb tapa en forma de xacal, on es guarda l'estómac; la divinitat associada era                          Neith i el punt cardinal l'est.

    

    Fins al Primer Període Intermig, els vasos eren simples, amb tan sols una inscripció del difunt, però des de llavors es va començar a donar-li forma humana. Va ser a l'Imperi Nou quan es va posar de moda que la tapa adoptés la imatge idealitzada del rostre del difunt. El pas següent va ser a finals d'aquest mateix període, quan es converteixen en les representacions dels 4 fills d'Horus.

    Els vasos podien estar fets de fang, fusta, pedra o alabastre. Aquests en concret pertanyen a la Dinastia XXVI i estan fets de pedra calcària. 

Tendències 2013

New classics

Tendència que considera nous clàssics del disseny peces d'autor destinades a convertir-se en objectes de culte basades en les arrels del disseny industrial. Un exemple de New Classics és la cadira DSW de Charles i Ray Eames.

Sublime by Hand

Aquesta tendència suposa una nova manera d'apreciar l'exclusivitat, on es reconcilia el know how tradicional de l'artesà amb la reinterpretació creativa i personal del dissenyador.

Un exemple de Sublime by Hand és la marca Nani Marquina, la qual es dedica al disseny i creació de catifes sota els principis del disseny contemporani però sense oblidar la tradicionalitat i l'artesania; l'exclusivitat del fet a mà.

Catifa Estambul: Catifa inspirada en l'esbós original de la pintura que Mariscal va realitzar l'any 87. És d'un traç particular pròxim al còmic, sintetitzant en un sol producte Orient i Occident, artesania tradicional i disseny contemporani.

The Essentials

Es basa en el bon disseny, amb vocació de millorar la qualitat de vida de les persones. Així, els objectes han de ser impecables, duradors i sobretot útils, de forma que resolguin les nostres necessitats, ja siguin funcionals o emocionals. Una marca que segueix aquesta tendència és Aero design Furniture. La V Table, mostra clarament aquesta simplicitat a la que es vol arribar, deixant de banda recarregaments per arribar a l'essència del disseny.

Once upon a future

El producte, més que mai, es converteix en un servei, en un enllaç amb la informació que ens reporta. És llavors quan ens comuniquem amb els nostres objectes, interaccionen amb nosaltres i aprenen.

Aquesta tendència fa referència a tots aquells objectes que utilitzen noves tecnologies impulsant el disseny cap a quelcom més futurista. Un exemple és el BenQSiemens Snake phone, model de telèfon mòbil futurista però amb la particularitat de que és de polsera.

Everyday solutions

Aquesta tendència pren com a punt de partida les noves situacions de l'usuari. Es proposen productes dinàmics, enginyosos i pràctics que simplifiquen i faciliten les accions diàries. És llavors quan es recupera i es repensa allò multi-funcional, plegable, modular, transformable i polivalent. Una marca que segueix aquesta tendència és la italiana Campeggi, la qual destaca per la multifuncionalitat i la polivalència dels seus dissenys. El sofà Sosia n'és un exemple.

Basik&Raw

Proposa productes extremadament simples i austers però funcionals i creatius com a solució davant el consumisme. Ho fa des de una perspectiva amable i propera a l'usuari. Dins aquesta tendència trobem dissenyadors independents i no grans marques. Un exemple seria el dissenyador Dan Murley, graduat a la Universitat de Plymouth i que va sorprendre amb el disseny de les seves làmpares completament ecològiques amb aquesta austeritat de la que ens parla la tendència Basik&Raw.  

Mind the Green

Tendència que posa com a premissa el fet de trobar pràctiques i processos que no només siguin menys perjudicials, sinó que siguin beneficiosos per a l'individu, la societat i el medi ambient. Parlem d'ecologisme, reciclatge i respecte. D'un canvi d'actitud i d'un consum alternatiu. Un exemple d'aquesta tendència és la catifa Trepitjada, obre del dissenyador Martín Azúa, i la qual va ser dissenyada per a la tenda Camper, a Seattle. El que va fer Azúa va ser reutilitzar soles d'espardenyes d'espart per tal de crear una catifa simple però amb molt de caràcter. 

Cadira Ramón, Ramón Bigas

Ramón Bigas és un dissenyador que creu fermament en la serietat i el pragmatisme. Entre alguns dels seus dissenys més coneguts estan el tren d'alta velocitat espanyol i el disseny del suport de la flama olímpica pels Jocs Olímpics del '92.

       

La cadira Ramón és una cadira lleugera i apilable i tant es pot utilitzar en interior com en exterior. Consta d'una estructura metàl·lica i el seient i el respatller estan fets a partir d'un tramat en medul·la natural o blanca. Sota el seient, la varilla metàl·lica traça a l'aire una ics que serveix per amortitzar estructuralment el pes de l'usuari.  

És de forma senzilla però ergonòmica ja que la forma d'aquesta és bàsica. Em crida l'atenció per la seva austeritat i per la polivalència que té pel fet de ser tant d'exterior com d'interior. A més a més el fet de que sigui apilable la fa ideal per a terrasses exteriors de locals i cafeteries. El tramat del seient i el respatller de color marró combinat amb el blanc de la varilla li dóna a la cadira un toc rústic i que crea un ambient acollidor allà on la col·loquem. 

El disseny industrial a la Post-Modernitat

    Durant els anys 70-80 sorgeix la necessitat, per part d'alguns dissenyadors com Studio Alchimia o el Grup Memphis, de superar la doctrina funcionalista i el concepte de "bona forma". Es vol anar més enllà de la forma, la funció i la tècnica. El resultat són un conjunt de provocatives propostes les quals es converteixen, en alguns casos, en l'antítesi del que hauria de proposar un "bon dissenyador". És el naixement del Disseny Radical, precedent del Post-Modernisme.

    Els valors del món modern comencen a entrar en crisis i es recupera la intuïció, la sensibilitat, l'afecte, l'emoció, el plaer... com a alternativa al racionalisme, bases fonamentals per encaminar-nos cap a un canvi de concepció, una nova visió del disseny.

    I és a partir d'aquesta època que anem endinsant-nos en el que coneixem com a Post-Modernisme, conseqüència també de la decadència de la societat industrial i de transformacions socials, econòmiques i polítiques a nivell global.

    

    La globalització, per la seva part, fa que es reconeguin i valorin "subcultures" fins ara oblidades o ignorades com la revalorització de tot allò que actualment coneixem com a ètnic com a font d'inspiració.

    Per una altra part, també trobem els desequilibris ecològics que fan que es vagi generant una tendència cada vegada més conscient amb l'entorn i el medi ambient i fa que s'instauri socialment l'interès declarat per a la conservació i l'equilibri mediambiental.  

    També els avanços cientifico-tècnics fa que es crei una nova tendència de disseny. Les noves tecnologies provoquen transformacions radicals en la relació que l'home estableix amb el món objectual i sorgeix el concepte de Disseny Interactiu, on hi ha una relació molt estreta entre subjecte-objecte. És aquí on hi ha un trencament total amb el moviment modern ja que aquest diu que "tot disseny ha de ser sincer i transparent. El mecanisme d'aquest ha de ser transparent en el seu funcionament i determinar la forma sincera de l'objecte." Ens trobem en els inicis del disseny tecnològic, capaç de crear altres realitats a més de la que ens envolta, crear un món virtual desmaterialitzat que fuig de la transparència i sinceritat de la que ens parla el moviment modern.

   Dins de la Post-Modernitat podem trobar varies postures (segons André Ricard):

• La que continua l'estètica depurada del disseny modernista: formes bàsiques, molt senzilles, però de gran qualitat en materials, en l'execució i en els acabats.
• La que exalta els aspectes tecnològics (High-Tech)
• La que proposa formes expressives tosques i rudimentàries. Rebuig de l'ordre, les proporcions, la coherència, l'harmonia, la simetria o el confort.
• La que fa ús de la gran llibertat de formes que sorgeix però sense oblidar ni deixar en un segon terme la funció.
• La que sacrifica la practicitat dels productes, creant "objectes espectacle" que criden l'atenció per la seva particularitat de formes.